Deia Horace Walpole que a tota ciència l’error és l’avantsala de la veritat, i que sempre és millor que el primer terme antecedeixi el segon. Aquesta sentència permet llegir, entre línies, la situació social i política que viu el món contemporani, on es troben en convergència l’auge dels discursos populistes amb la crisi de la (sobre)informació, que posa en perill la veracitat i legitimitat dels fets contrastables i que és propagada i reproduïda a través de les xarxes socials, en gran mesura pel públic més vulnerable: els adolescents.
Entès el coneixement científic com un vehicle de tenacitat i d’esperit crític i com a una de les màximes expressions del progrés de la humanitat, tenint en compte els reptes actuals en matèria mediambiental, de salut i d’inclusió de gèneres, cultures i ètnies diverses, la volatilitat dels missatges de caràcter populista i contraris a aquestes transformacions des del punt de vista cultural i ètic, adherits al modus operandi de determinades xarxes socials basat en la immediatesa i en la viralització, podria suposar una bomba de rellotgeria capaç de dinamitar la consciència col·lectiva democràtica, que les generacions que han de liderar el futur no tenen pas garantida.
Un dels fonaments cabdals del manteniment de les democràcies és la participació ciutadana en els afers de la política. Durant els darrers anys hem anat assumint la idea de la creixent desafecció per part de la gent jove, causada per factors com la manca d’expectatives laborals i econòmiques de la generació precedent, la percepció de la institucionalització de la corrupció o la manca de projecte polític consensuat en els eixos social, econòmic i nacional que caracteritzen l’activitat parlamentària actual al nostre país. Però malgrat aquesta aparent falta d’interès per l’acció de govern i del poder legislatiu, els adolescents han trobat en les xarxes socials un espai on poder implicar-se d’una manera passiva compartint les seves causes i reivindicacions polítiques, socialitzant i creant comunitats virtuals que fins i tot poden esdevenir físiques (Bigas, 2020).
Tanmateix, el propi funcionament algorítmic de les xarxes socials s’encarrega d’isolar i separar de la resta d’internautes determinades idees o interessos propis, generant una tendència a encapsular corrents de pensament, que poden esdevenir extrems en allunyar-se de consensos de la societat (Grümpel, Klawitter, 2023); per apropar-ho al meu àmbit, el de les ciències naturals, aquest fenomen s’assimilaria a una mena d’analogia de la teoria de l’evolució darwiniana, amb l’aparició de noves espècies mitjançant un fenomen anomenat deriva continental –en aquest cas, una deriva al món virtual d’internet–, que acaba generant profundes discrepàncies entre individus dins la xarxa que, sorprenentment, poden viure una realitat sociodemogràfica relativament similar, fins i tot entre alumnes que podrien seure eventualment a la cadira del costat en una aula de secundària. És aquesta paradoxa de les xarxes socials, que ens permet connectar amb qualsevol persona del planeta però, alhora, fer-nos sentir encara més sols i aïllats en els nostres propis biaixos de les persones que ens envolten.
Precisament perquè és durant l’adolescència que es desenvolupen les afinitats ideològiques i la capacitat d’anàlisi crítica de la realitat, el profund setge de pensament que generen les xarxes socials a través dels seus algoritmes desincentiva la capacitat de visió global que requereixen els raonaments democràtic i científic. Si una cosa tenen en comú la democràcia i la ciència és que ambdues es basen en el consens i en l’avenç acordat d’una majoria cap a l’adquisició de coneixement transparent per tal de millorar la vida de les persones, lluny d’idees o d’explicacions simplistes que prometen solucions senzilles a problemes realment complexos, és a dir, dels populismes. Ara bé, és possible que determinats sectors de la societat hagin generat connotacions negatives de la ciència, especialment per desconeixement o per no haver rebut una divulgació apropiada d’aquesta. Tot plegat facilita la reproducció de determinats discursos populistes que nodreixen la seva retòrica de dades associades deliberadament entre elles sense establir cap tipus de pauta estadística amb criteri científic, amb l’objectiu d’alimentar un relat ideològic determinat.
És per això que la comunicació en ciència és un repte cabdal i pendent al món contemporani. En aquest cas, no és la falta d’informació el que suposa un problema, ans al contrari, ho és l’excés d’informació sobre determinats avenços científics que semblen allunyats de la realitat de la ciutadania, fent que la ciència sigui encara poc democràtica i que, en molts casos, la seva instrucció a la societat tingui punt i final en la transposició didàctica que fem els docents als centres educatius (Blog Recerca en Acció, 2007).
D’altra banda, si anem unes passes més enllà veiem que aquest ús inadequat de les xarxes socials pot afectar negativament els adolescents per una via múltiple: a les aules, pot reduir la socialització alhora que promou la distracció de les activitats educatives i, per tant, pot generar possibilitats de comprometre l’adquisició de coneixement científic i de qualsevol altre tipus –social, humanístic, cultural– que ajudi a formar un criteri propi; i fora de les aules, durant les estones de lleure i oci, les xarxes socials poden contribuir a reduir la interacció social en l’àmbit familiar alhora que podria alimentar el sentiment de pertinença de determinats alumnes vulnerables cap a la causa d’internautes amb qui poden empatitzar, sovint amb idees radicalitzades, que s’autoproclamen defensors de la veritat o, fins i tot, coneixedors de les més grans conspiracions contra la salut de la població o dels drets dels homes. En aquest sentit, xarxes socials com Tiktok o Youtube, que monopolitzen una part important del temps dels adolescents, tant de lleure com d’estudi, acullen amb una baixa o nul·la exigència discursiva creadors de contingut d’ideologia extrema, i podrien suposar un embolcall adient per a la transmissió ràpida d’idees que qüestionen els avenços democràtics, però també científics, en una mena de relat que connecta amb d’altres internautes afins, capaç de combinar les suposades pèrdues de drets dels homes per culpa de la lluita feminista (@juanvipellitero, 2023), els perills de la immigració islàmica per als valors occidentals (El Independiente, 2023) i la gran mentida de l’emergència climàtica (Dalas Review, 2021) i dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (@jorgebuxade, 2024) . Tot mentre es limita el nivell de perspectiva ètica, democràtica i científica, precisament per aquesta manca de visió en conjunt. (Smart et al, 2019).
Aquesta associació entre ús inadequat de determinades xarxes socials, afinitat per postures polítiques considerades populistes i suport a teories pseudocientífiques o de la conspiració és un fenomen prou estudiat als Estats Units, on la polarització de la societat s’ha vist evident al llarg de la darrera dècada . No obstant, a Catalunya o a l’Estat espanyol manca molta recerca en aquest espai de coneixement.
El meu interès per aquesta temàtica ha estat sempre molt alt però em va sorgir la necessitat de materialitzar-ho en un treball final de màster quan, realitzant la primera fase de les pràctiques com a professor de ciències al meu institut, detecto unes expressions en una aula de 3r d’ESO que no em deixen indiferent. Un alumne va ser preguntat pel professor si pensava que els homosexuals no eren persones “normals”, i aquest va respondre que sí, que no ho són, de normals. Més enllà dels típics comentaris de pati d’institut on tothom es deixa anar per fer riure o fer la punyeta, el fet que ho digués directament al professor i sense cap pudor em va fer rumiar que, potser, tot aquest relat de diferents notícies i opinions de periodistes, analistes i tertulians dels mitjans de comunicació que parlaven del retorn de valors ultraconservadors a través dels adolescents, no era tan descabellat i no ens ho podem prendre a la lleugera. I que, precisament, pel fet que ho vinculessin a l’auge de xarxes socials com TikTok oYoutube en un context de debat sobre l’ús del mòbil en aquestes edats, vaig pensar que calia analitzar-ho allà on ho havia pogut observar.
Per exemple, en un estudi (Sadler et al, 2004) es va estudiar com alumnes de secundària d’entre 14 i 17 anys del sud-est dels Estats Units analitzen un problema científic d’interès social, com és el canvi climàtic, en funció de la interpretació que fan de textos proporcionats amb supòsits diferents, on, en un cas, se’ls dona informació optimista i, en l’altre, pessimista, sobre l’escalfament global. Els autors van investigar les concepcions sobre naturalesa de la ciència i com ells interpreten evidències conflictives. Els estudiants van llegir per separat informes contradictoris sobre l’estat de l’escalfament global: a un grup se li va donar informació que avala l’impacte humà sobre l’escalfament global mentre que a l’altre grup se li va donar informació contrària. Tots dos grups van respondre preguntes obertes, de tipus qualitatiu, dissenyades per obtenir idees que poguessin expressar els enquestats en relació als textos. Van recollir una sèrie d’opinions sobre tres aspectes diferents de la naturalesa de la ciència (empirisme, temptativa i la perspectiva social). Van trobar que la informació que se’ls proporcionava prèviament condicionava la resposta, suggerint que les informacions que rebem poden esbiaixar la nostra visió de la realitat fins a assolir punts de vista contraris al consens o a l’evidència científica contrastada, compatibles amb la desinformació. Si aquestes diferències en les anàlisis succeïen en el marc d’estudis científics on els arguments aportats per ambdues parts tenien validesa contrastable, què podria ocórrer amb informacions sense cap mena de filtre ni aval científic a les xarxes socials?
Diferents treballs publicats a la literatura han estudiat la relació entre el TikTok i la facilitat de propagació de la desinformació. Malgrat que, a priori, només un 2% del contingut total d’aquesta xarxa social faci referència a notícies d’actualitat, pel propi funcionament de Tik Tok, si aquestes informacions són de tipus sensacionalista, com acostumen a emprar les línies polítiques més populistes, i els internautes generen més interacció amb aquestes, la propagació de les publicacions esdevé exponencial perquè té moltes més possibilitats d’arribar a diferents grups socials, a diferència de plataformes amb dinàmiques més estanques, com Facebook o l’anticTwitter (Gamir-Ríos, Sánchez-Castillo, 2021). Donat que el TikTok és una de les xarxes socials més utilitzades entre els joves i adolescents actuals (Heiss et al, 2020), es pot hipotetitzar que la propagació en termes absoluts d’informacions falses o sensacionalistes pot ser més important en aquest grup demogràfic i que, per tant, es troben amb més risc d’assumir com a pròpies concepcions errònies de diferents àmbits.
Si bé és cert que l’aparició de concepcions errònies pot donar-se per múltiples factors, en l’actualitat, les xarxes socials participen a l’entorn social i en l’experiència quotidiana dels alumnes de secundària en una quantitat important de temps (Andrade et al, 2021), fent que hi siguin presents de manera constant i esdevinguin un obstacle potencial per a la posada en crisi, desenvolupament, estructuració i consolidació de llurs sabers als centres educatius.
Tanmateix, també és conegut el paper potencial de les xarxes socials com a vehicle de coneixement científic, a través de divulgadors que serveixen com a eina útil de transmissió de cultura científica, com són els casos de @soctastaolletes o @cienciaoberta, entre d’altres. Segons no pocs articles de revistes científiques prestigioses de l’àmbit biomèdic, TikTok també pot ser una eina útil potencial per a la divulgació d’informació científica en públic adolescent (Zenone et al, 2021; Radin, Light et al, 2022). No obstant, trobem en un ordre de magnitud superior informació que recalca les possibilitats que té aquesta xarxa social com a eina de propagació de desinformació científica (O’Connor, 2021).
No són nombroses les referències científiques sobre el paper que juguen les xarxes socials en la construcció de concepcions científiques en els adolescents. Un estudi realitzat a Indonèsia, mitjançant qüestionaris a través de Google Forms per valorar l’aprenentatge de ciències i biologia que feien els alumnes a trvés de TikTok, recalca que aquesta xarxa social pot ser una eina útil per a l’aprenentatge de les ciències, ja que connecta amb les necessitats d’aprenentatge dels alumnes, pot atraure el seu interès cap a les ciències degut al fenomen innovador i atractiu que suposa, i perquè podria suposar una transformació equivalent a la que els estudiants de la generació millenial van viure amb l’arribada del món digital a les aules (Sari et al., 2022).
En l’àmbit de les ciències socials, un estudi va observar mitjançant entrevistes individuals que les xares socials constitueixen una eina que afavoreix el desenvolupament del pensament crític (Carvajal & Zambrano, 2021).
A Catalunya s’ha encetat en els darrers anys un debat especialment dirigit cap a quin ha de ser el rol dels telèfons mòbils en mans d’infants i adolescents a les aules dels centres educatius. Val a dir que, malgrat que a les xarxes socials s’hi pot accedir des de qualsevol dispositiu, aquestes s’utilitzen més freqüentment a través dels telèfons mòbils, especialment dels smartphones o telèfons intel·ligents.
En aquest sentit, pel que fa a la situació de l’ús de mòbils als centres educatius de Catalunya, el 30 de gener de 2024 es publica una nota de premsa en la que el Govern de la Generalitat enllesteix les instruccions sobre la seva presència a les aules d’educació infantil, primària i secundària, fonamentades en que s’està duent a terme un ús perniciós d’aquests aparells per part de l’alumnat, però sense fer cap esment específic a TikTok, Youtube o a cap de les xarxes socials més utilitzades segons el Departament d’Educació a la seva pàgina Les més habituals en els i les joves, actualitzada l’any 2022; val a dir que un estudi d’UNICEF ofereix dades sobre ús de xarxes socials a l’Estat espanyol, on les més utilitzades són TikTok, Instagram i Youtube en la franja d’edat emprada pel present treball, però no hi inclou Catalunya, donat que la mostra obtinguda al Principat no va ésser suficient per poder tenir-se en compte (Andrade et al, 2021).
A dia d’avui les principals preocupacions que han portat a assumir aquestes mesures són la creixent addicció als telèfons mòbils evidenciades en els adolescents, l’amenaça del ciberassetjament, la fuita de dades sensibles i l’accés a contingut il·legal, inadequat o nociu, com la pornografia infantil, l’anorèxia i la bulímia o els jocs en línia, però el Govern de la Generalitat no remarca la desinformació o la postveritat com a motius de preocupació o la necessitat de regular la seva difusió a les xarxes (Mossos d’Esquadra. Departament d’Interior. Generalitat de Catalunya), a diferència de la televisió pública de Catalunya (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, 2023) i de la premsa independent (Vilaweb, 2023).
Com a resum de tot plegat, podem afirmar que l’ús de xarxes socials en adolescents, tenint en compte les seves complexes dinàmiques algorítmiques, on cada usuari viu abocat a una bombolla de contingut i és bombardejat amb informació viral (real o fake), és un repte majúscul que cal abordar com a societat des d’un punt de vista constructiu.
En una escena de la pel·lícula El cavaller fosc: la llegenda reneix (Christopher Nolan, 2012), en Burce Wayne (Christian Bale) diu a n’Alfred Pennyworth (Sir Michael Caine): L’eina d’un home és l’arma d’un altre. Aquesta frase sempre em recorda que hem de saber usar les eines que tenim i dotar-les d’un sentit d’utilitat per fer el bé, crear contingut responsable i construir una societat millor. El repte és respondre amb claredat a la pregunta següent:
Hi ha cap xarxa social amb aquest funcionament algorítmic amb què sigui possible inculcar aquests valors i finalitats en un adolescent amb un cervell en plena poda neuronal?
I a partir d’una pregunta, en sorgeixen d’altres, com:
Entesa la metodologia científica com aquella que qüestiona la realitat, cerca proves i crea coneixement sobre fenòmens del nostre univers a partir de dades contrastables i replicables, pot un adolescent bombardejat amb informacions atomitzades construir una cosmovisió amb la mateixa base que Sir Isaac Newton, Albert Einstein o Rosalind Franklin?
Us ben asseguro que la resposta no la tenen Elon Musk, Santiago Abascal o Sílvia Orriols.